Paguen una petita fortuna per pintar la seva joia de 1915 i descobreixen que els operaris van tapar fusta podrida amb esprai

El somni de recuperar la lluentor original d'una residència històrica del 1915 s'ha transformat en un malson constructiu de proporcions majúscules. Uns propietaris que van confiar la restauració de la seva façana de fusta a una empresa local han vist com la inversió de milers d'euros es convertia, en qüestió de dies, en una capa informe de pintura inflada, tova i plena d'humitat que es desprèn a bocins amb només fregar-la amb els dits.

Tot semblava lligat i ben lligat. Després d'anys d'estalvis, la parella va acordar una intervenció a fons amb un pintor recomanat per coneguts. El pressupost incloïa raspat manual, escatat, massillat, neteja i una clàusula que van subratllar repetidament: substituir qualsevol tram de fusta afectada per la podridura abans de tirar cap capa protectora. Per garantir la màxima durabilitat, van encarregar una imprimació d'assecat ràpid a base d'oli i dues capes d'un dels esmalts acrílics més prestigiosos del mercat.

Read next«Em va dir bonica»: El polèmic comentari d'un pastor durant una pregària privada divideix la comunitat

La sorpresa va arribar el primer dia de feina. El contractista amb qui havien planificat cada detall no va aparèixer per la parcel·la. En el seu lloc van arribar dos operaris subcontractats que van engegar una rentadora d'aigua a pressió i van sotmetre els vells taulons centenaris a un xoc hídric agressiu. En menys de deu dies, els subcontractats van ruixar la imprimació i les dues capes d'acabat per gairebé tota la casa, treballant a primera hora del matí sota una boira densa i una rosada que deixava les parets xopes.

El resultat és devastador. Amb les primeres hores de sol, la façana ha començat a treure bombolles toves que cedeixen sota la pressió com si fossin xiclet. La pintura no ha arrelat i s'està pelant fins a la fusta verge. La façana que només té imprimació ja presenta esquerdes gegantines que revelen una manca absoluta d'adhesió per culpa de la saturació d'aigua.

Però la gota que ha fet vessar el got ha estat sota les teulades. En retirar les canaleres per pintar la imposta, els operaris es van topar amb taulons completament desfets per la humitat acumulada durant dècades. En lloc d'aturar l'obra o substituir la fusta tal com marcava el contracte, van passar l'esprai de pintura per sobre de la fusta desfeta i van tornar a collar les canaleres. Quan els propietaris van tocar la zona, els blocs de fusta es van desprendre sols, deixant forats enormes a l'estructura.

El debat al voltant del cas ha encès els ànims dels experts en rehabilitació. Un comentarista assenyala que disparar aigua a alta pressió contra fusta centenària és un error d'aprenent que destrossa la fibra i empeny l'aigua fins al moll de l'os del mur, creant una trampa mortal quan després s'aplica una base d'oli. Un altre adverteix, en canvi, que els propietaris van cometre la imprudència de donar el vistiplau al rentat a pressió en el contracte i no van posar el crit al cel en veure que els operaris pintaven xops de rosada a vuit del matí.

Amb un terç del pressupost ja pagat i una reunió d'urgència sobre la taula, els afectats busquen desesperadament com exigir responsabilitats abans que el mal sigui irreparable. Els conductors de Fora de Plànol analitzen a fons aquest dilema constructiu en el seu últim lliurament.