Orgull ferit a Hollywood: com la paranoia contra els fòrums va dinamitar la sèrie més cara d'HBO

L'ambició era gegantina i el xec en blanc semblava infinit. L'any 2016, HBO va posar sobre la taula tots els recursos tècnics i financers imaginables per coronar la seva nova reina de la ficció. Durant deu setmanes, el món va quedar hipnotitzat per un univers d'androides rebels, reflexions filosòfiques i un disseny de producció enlluernador. Però darrere les càmeres es començava a covar una tempesta silenciosa que acabaria destruint el projecte des dels seus propis fonaments.

El problema va començar de la manera més innocent possible: amb un grup de seguidors extremadament perspicaços. Només emetre's el segon episodi, diversos observadors atents van lligar caps a la xarxa. Van detectar detalls mil·limètrics en el vestuari, diferències subtils en els rètols corporatius i van llançar una predicció bomba. Asseguraven que la trama s'estava narrant en dos temps separats per tres dècades i que el jove heroi innocent es convertiria en el gran vilà despietat de la funció.

Read nextQuan la Cuina es Converteix en Escenari de Drama Viral

A la sala de guió, la reacció no va ser d'admiració, sinó de pur pànic. Aquell cop d'efecte estava reservat per al final de la temporada, i que el públic l'hagués descodificat en qüestió de dies es va viure com una humiliació professional. El mateix cocreador Jonathan Nolan va arribar a admetre en públic que revisava constantment les discussions digitals i que havia decidit reescriure escenes de la segona entrega perquè algú ja havia endevinat el que passaria. La guerra freda entre creadors i audiència havia començat.

A partir d'aquell moment, la prioritat no va ser explicar una història commovedora, sinó construir un búnker impenetrable. La segona temporada va arribar carregada de salts temporals caòtics, amnesies convenients i trampes narratives que semblaven dissenyades expressament per castigar qualsevol que intentés endevinar el següent pas. La sèrie va deixar de ser un relat per convertir-se en un combat d'escacs malcarat.

La reacció dels espectadors va ser implacable. Un comentarista afirmava amb amargor que la sèrie havia passat de ser una obra d'art a un examen universitari sense ànima, on cap personatge importava realment. Un altre argumentava que els guionistes havien confós la complexitat intel·lectual amb la pura confusió i que enganyar l'audiència fent trampes no tenia cap mèrit artístic. La deserció va ser massiva: milions de persones van apagar el televisor i no van tornar mai més.

La factura d'aquesta obstinació va ser devastadora. Les temporades posteriors van veure com les xifres d'audiència s'enfonsaven en caiguda lliure, fins a assolir mínims històrics incompatibles amb un pressupost que fregava els cent seixanta milions de dòlars per entrega. La cadena va prémer el fre d'emergència i va cancel·lar el projecte abans de rodar la seva cinquena i última temporada programada.

El desenllaç final va tenir tints de tragèdia corporativa. Els nous directius de la companyia no només van cancel·lar el desenllaç, sinó que van esborrar tots els episodis del catàleg oficial de streaming per estalviar costos fiscals i residuals. La superproducció mimada d'HBO va quedar desterrada als canals gratuïts d'emissió amb anuncis, com una relíquia incòmode d'una època de malbaratament.

L'equip de 'Pantalla Cremada' destripa aquesta setmana tots els detalls d'aquesta batalla d'egos sense precedents en un podcast que posa el dit a la nafra de la indústria televisiva.