Confesso la meva misògia: com el dolor em va fer perdre la fe en les dones

Marc, de 28 anys, ha pres una decisió valenta: reconèixer la seva pròpia misògia. En una confessió que ha recorregut les xarxes, detalla com el dolor de la infantesa i el consum de contingut masculí el van portar a veure les dones com a oponents, no com a companyes.

«Pense que són nefastes, que només busquen recursos», admet. Però al darrere d'aquesta armadura hi ha un noi que va créixer amb moltes germanes i que, un dia, va trencar el cor. Aquell dolor no va sanar; es va convertir en una estratègia de supervivència. «Ara sé que faig el mateix a les altres», reconeix.

Read nextDe triar la vida a dir prou: La lliçó radical sobre la salut mental i els límits emocionals

La comunitat ha reaccionat amb una barreja de suport i duresa. Els defensors de la teràpia cognitivoconductual apunten que cal desmuntar les distorsions cognitives pas a pas. Altres, però, li recorden que potser no són elles les que mullen, sinó ell. «Ets suspicós perquè tu fas coses sospitoses», li diu un comentarista.

La pregunta que queda a l'aire és si la teràpia pot canviar una mentalitat forjada durant anys. La majoria coincideix que sí, però avisa: trigarà temps. No és un fix, és un camí. I el primer pas, diuen, és deixar de buscar culpables externs i mirar-se al mirall.

Però la història no acaba aquí. En un altre episodi, Marc també qüestiona la seva confiança. Acceptar un cafè d'un desconegut al parc. La seva dona diu que és ingenu. Ell diu que és humà. Qui té raó? La por o la connexió? El nostre podcast ho analitza a fons.